He tornat a néixer

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Avui que la son no em visita...

NIT ESTRELLADA, de Vincent Van Gogh (1889)

La nit és ben entrada i no puc dormir, no vull dormir. Sento que la foscor em dóna força per mantenir-me desperta, per continuar al peu del canó i aconseguir el que em proposo. Dirigeixo la meva mirada a la finestra i sento el desig d’escoltar la fressa que la natura em brinda ara que tot resta, que el neguit dorm i ella pot moure’s sense ser descoberta. La remor de la ciutat s’ha apaivagat, s’ha fet silenciosa. Ara em permet sentir la música de les fulles que dancen amb l’aire que pentina els arbres; la música de les estrelles que singlen un cel ennuvolat cercant la manera d’il.luminar algun racó de món, de lluir als ulls dels noctàmbuls. El fred s’escola per l’escletxa que ha permès la porta oberta i rebifa les ganes de seguir d’empeus. La pell s’eriça i amb ella el meu cor accelera la seva marxa. Em sento viva. Tanco la finestra i es perd la simfonia que amb tant delit alimentava la meva oïda. La memòria, però, fugaçment la capta i la fa meva i així pugui fruïr-la en un altre instant. És moment de tornar al que em portava entre mans, d’aprofitar l’energia que l’univers m’ha oferit en uns breus minuts. El refugi dels llibres, lleis i papers m’espera impacient, ell sí que vol descansar. “Hauràs d’esperar”, li xiuxiuejo. “Avui que la son no em visita he de treure’n profit”.

Nostàlgia per Nadal

Desitjaria tenir una màquina del temps. Anhelo tornar al període en què tot era innocència, especialment en aquestes gèlides èpoques que ja no s’acosten com fa quatre dies pregonàvem. I és que s’han fet presents, com des que tempranament penjada m’ho recorda dia a dia la lluminària de totes les ara lluents ciutats que m’acullen en la rutina. És en dies com els que ara ens esperen quan enyoro ser petita.

Aquestes dues darreres setmanes la facultat, seguint el ritme de la ciutat, els carrers i la societat, ha semblat embogir. Més plena que mai, tothom inicia la carrera per la preparació dels exàmens recopilant apunts i informació privilegiada dels assistents a les aules per l’hora de fer l’examen. Els endormiscats professors durant el quatrimestre comencen a despertar i ho fan amb força: entregues d’últim moment i apurant les poques hores lectives que resten per enllestir temaris per farcir de contingut les temudes proves de gener.

En canvi, miro enrere i acudeixen a mi les imatges més tendres a l’escola: ultimant l’àlbum amb tots els treballs fets durant el trimestre, decorant-ne les tapes amb motius nadalencs per entregar-lo als pares i sentir que “has treballat molt i molt bé”; aprenent el vers per recitar-lo alçada a la cadira per rebre la gran ovació de la família i alguna que altra moneda en passar el platet per les cridaneres taules. Penso en les hores d’esbarjo repassant els llargs catàlegs de joguines amb gran afany, assegudes a terra amb les bates a ratlles roses i blanques. Sento les nostres veus entonant les clàssiques nadales sobre l’escenari del menjador del col.legi amb el mític pessebre que ens va veure créixer curs rere curs mentre cantàvem

A casa recordo aquelles visites dels tres coneguts reis mags amb la família i els amics, visites que tant grans com petits adoràvem. El pis del carrer Major s’omplia a vessar i tot eren enjogassades rialles de sorpresa, sobretot quan el rei ros sabia el teu nom en entregar-te un paquet més gran que tu mateix. “Elisabet, t’has portat bé aquest any?” I una expressió d’estupefacció es dibuixava en el meu meravellat rostre. A Matadepera conservo perfectament a la memòria aquella primera vigília de reis. Els nostres ulls, els d’un nen i d’una nena, eren el viu reflex de la il.lusió, la felicitat, la impaciència per descobrir el que ens esperaria als peus de l’arbre de Nadal el dia següent. Sabíem que sota aquelles corones que satisfarien els nostres desitjos no hi havia tres vells savis d’orient, sinó les persones que més ens estimen en aquest món. Tot i així, després d’un sopar copiós que ens apropava a l’hora d’enfundar-nos al llit que l’endemà ens veuria lluir d’immensa alegria quan obríssim els ulls i sentíssim que el dia ja havia arribat, només volíem que les hores corressin més que els minuts.

De petits gaudíem d’uns dies d’il.lusions i diversió. Ara, amb més anys a sobre però amb menys innocència a mesura que el temps avança, les festes no són el que eren. T’adones que cada hivern, en cada nova taula parada, falta un plat, el d’algú que ja no hi és. I sents tristesa de pensar que la llei de la vida és inderogable. Sents nostàlgia de la infància, que t’evitava experimentar melangia en les celebracions, la que ara et recorre cos i ànima quan trobes a faltar aquella persona que ja mai més t’acompanyarà en aquestes festes, a qui no podràs dir “Bones Festes!”.

L’únic que et compensa i t’aporta alegria és comprovar que aquest Nadal a taula hi serem tots. I per molts més!

Història d'un caminant esgotat

El forat de sempre, aquell entrebanc, propiciava una nova caiguda. Coneixia amb tota precisió en quin punt exacte del camí es trobava; però fins i tot intentant evitar-lo, el taló un dia, el peu sencer un altre, acabava motivant una ensopegada.

No recordava la primera ocasió en què el sot s’havia presentat en el seu caminar. Tanmateix, era conscient que a mesura que les seves passes s’interrompien amb la seva presència, aquell creixia més i més. En els últims temps havia augmentat considerablement el seu tamany, fet que no podia contribuir més a espantar-lo. Esquivar-lo havia esdevingut una tasca dificultosa.

Caiguda rere caiguda, aixecar-se es convertia en una esgotadora i alta muntanya, carregosa de fer-ne el cim. L’envaïa una immensa fatiga només de trontollar abans de tocar a terra; alçar-se per posar-se d’empeus era un suplici quan ja no podia comptar les vegades que havia tocat fons.

En aquest punt de lassitud on tot és turment, es qüestiona si mereix la pena prosseguir la marxa. Atura la seva trajectòria i s’asseu al marge del viarany. No és capaç d’aixecar-se més vegades, pensa. I conclou no tirar endavant i rebutjar tot nou repte que l’ajudi a reprendre el curs de la vida. Acoquinat, havia après a conviure amb aquelles pors. No obstant, tot objectiu marcat s’esvaïa impedint-lo gaudir d’instants duradors de felicitat.

Feliços 50!

50 són ja els posts que porta caminats aquest blog. I 50 petjades més esperem que pugui fer. Que res pugui impedir que, amb més o menys assiduïtat, aquest projecte, aquesta finestra al món segueixi aquest sender d'alliberament personal i de fruir narratiu. Que l'esperit crític no es perdi i la impassivitat no arribi mai. I per últim, que els que m'acompanyeu en aquesta tasca seguiu sempre aquí.

Pintures Rupestres

Relats Conjunts

Ho havien aconseguit. Exhaust, queia rendit a l’empolsegat terra. L’atravessava una llarga i fina llança que en clavar-se al seu abdomen l’havia fet sentir ja la presa d’algú. Una sensació indescriptible: el dolor minvava la seva força per al més ordinari moviment, el simple fet de mantenir les parpelles obertes li suposava un esforç colosal; la ràbia de ser caçat, de perdre-ho tot en caure a les mans d’algun salvatge; la tristor d’abandonar-ho tot en morir, la por a la incertesa d’un futur truncat, d’un camí inexplorat del qual ningú n’ha tornat mai. L’infortuni havia aparegut, tan temut, s’havia fet present.

Estès enmig d’enlloc d’un paratge assoleiat sentia les passes dels seus caçadors, que amb crits de glòria manifestaven als quatre vents el seu triomf en la cacera. Era una bona peça, deien, “per això ha caigut amb tanta facilitat, perquè aquest búfal està gras i poc acostumat a córrer”. Ja res l’immutava, no li importava el que poguessin pensar quan s’endevinava tan clarament i cruel la seva cada vegada més propera mort. Una pressió al pit mentre es produia l’extracció de l’arma que l’havia abatut: l’alliberament. L’escalfor d’unes mans rodejant les potes anteriors i posteriors: la bèstia convertida en presa sobre les espatlles d’una pila d’homes. De camí al destí la vida s’escapa mica en mica. Flueix en direcció contraria a la que ell pren. L’acomiada poc a poc. Tanca els ulls plaent.

Un sentiment tan estrany és sentir-se presa d’algun sentiment, d’alguna situació, d’algú. L’ira, l’odi, la ràbia, l’amor, les persones, les coses… Tot en el món ens ha fet a tots presa en algun moment de la nostra vida. La història fa palesa aquesta afirmació i sinó que preguntin a Marx: el domini dels poderosos s’imposa de forma absoluta sobre els dominats.

Una proposta més de Relats Conjunts

El "¿por qué no te callas?" de Juan Carlos I

Records

Quan mirava el cel estrellat, hi descobria els seus ulls encisant-lo com en els vells temps. Observant l’horitzó que dibuixaven les muntanyes sentia les corves d’aquella perfecta figura. Mentre escoltava aquell dòcil piano en una cançó aleatòria, sentia els seus llargs dits acariciant-li els cabells. Tot, absolutament tot despertava la seva memòria, la que conservava en les hores de lucidesa des del diagnòstic. La irrupció de la malaltia el portava a oblidar indiscriminadament. L’Alzheimer actuava sense distinció, esborrant mals i bons records. Entretant creixia la maleïda impotència, la qual, com si de foc es tractés, corroïa mica en mica el seu encara despert encarcerat interior. La lluita, la família, els amics i les entitats dedicades a la malaltia; tots amb el seu suport incondicional, l’única medicina eficaç.

A Pasqual Maragall i a tots els malalts escollits per l’Alzheimer, perquè sempre tingueu la força per tirar endavant.

L'AVE de la discòrdia

Estareu d’acord amb mi que el pas de l’AVE per Barcelona està causant estralls: múltiples inconvenients a la ciutadania, als indignats usuaris que a més de patir els constants retards ja existents abans de la seva arribada, ara veuen com les seves vides diàries es compliquen una mica més per arribar a la feina, portar els petits a l’escola i tornar cap a casa exhausts de la jornada; la simple quotidianitat s’ha convertit per a molts en jornades inacabables saltejades per una dosi important d’estrés. Per ells començar el dia i acabar-lo és tota una odissea.

A tot això, a més, s’hi ha de sumar la quantitat de desperfectes produïts en les diferents estacions on s’estan realitzant les obres per la seva arribada, que encara ralenteixen més el procés. Sense anar més lluny avui ha tingut lloc l’esfondrament d’aproximadament 10 metres d’andana a l’estació de Bellvitge que ha motivat la suspensió de les obres per part d’Adif; hi ha una voluntat de córrer massa per enllestir el projecte. La raó? Aspiracions de caràcter absolutament electoral que obliguen a realitzar les obres a marxes forçades. I és que Zapatero, que està perdent la poca credibilitat que ja li quedava sobretot després de la retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va fixar la data d’arribada definitiva de l’AVE el 21 de desembre amb l’única finalitat d’inaugurar el tren d’alta velocitat abans no es celebrin els comicis generals.

Entretant, el consistori barceloní posa fil a l’agulla per redreçar la situació, i buscant el concens necessari per dita comesa, els cinc grups municipals han acordat que la data d’arribada de l’AVE prevista per ZP es retardi. El pacte unànim, tanmateix, no ha pogut assolir-se quant a la demanda de la dimissió dels màxims responsables del caos de rodalies –ara i el passat estiu-: la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez i el Secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán. CIU, PPC i ERC l’han aprovada sense el vot a favor del bipartit municipal, així com també la revisió del traçat de l’AVE, molt polèmic especialment pel seu pas per sota de l’obra de Gaudí, la Sagrada Família. I és que després del cas Carmel, els polítics van amb més peus de plom que mai. Tot i així, se’ls està escapant de les mans altra vegada.

I enmig d’aquest circ es troba el traspàs del servei de Rodalies Renfe a la Generalitat, que ja s'ha afirmat inviable per la data prevista, l’1 de gener de 2008, segons paraules de Josep Lluís Carod-Rovira.

I em pregunto, com acabarà aquesta situació? Haurem de llegir i sentir als mitjans de comunicació notícies pitjors respecte aquesta crisi ferroviària? Segur que sí, perque el futur de les infraestructures de Catalunya és ara més negre que mai.

Ja sóc aquí!

Aprofitant la perllongada absència d'aquests dies, avui faig meves aquestes paraules que van marcar un punt d'inflexió en la vida de Catalunya. Trenta anys enrere, en un també 23 d'octubre, Josep Tarradellas pronunciava aquesta tan recordada frase. Una frase que els catalans no oblidarem mai -qui no ha recorregut, fent ús d'aquesta frase en altre context, a creure's ser Tarradellas des del balcó de la Plaça Sant Jaume? Amb el seu retorn tornava a reviure l'aparentment esmorteïda Generalitat de Catalunya durant l'època franquista. Una tornada, la del President republicà català exil.liat, propiciada pel Govern de Madrid d'Adolfo Suárez per tal de facilitar l'assentament de la monarquia de Juan Carlos I.

Així, doncs, torno a ser aquí, esperant poder tornar a fer incursió en aquest espai el més aviat possible.

Catalunya s'obre camí a Frankfurt amb un conte

Avui arriba a la fi la Fira de Frankfurt, la Fira del Llibre més important del sector editorial internacional, que enguany té com a guest of honour al país català, com tot català de bé hauria de saber, i és que els mitjans de comunicació catalans van plens d’aquest esdeveniment que convida als seus assistents a conèixer més a fons la cultura catalana en tots els seus àmbits.

Per aquest motiu el pes de la cultura catalana ha viatjat fins a terres alemanyes, per a impulsar l’augment del reconeixement de la literatura catalana, així com la traducció d’aquesta a altres llengües. Un fet que no deixa de semblar-me una gran oportunitat per a Catalunya de reafirmar-se com un país amb una cultura i tradicions pròpies que el diferencien de la resta d’Espanya. Exportant aquesta identitat nacional que sent Catalunya i els catalans a altres països també és una manera de fer país i de fer notícia de la rellevància del nacionalisme català.

I quina millor inauguració podia tenir tan important esdeveniment que un discurs encomanat a Quim Monzó? Ja fa uns dies que va sortir publicat a La Vanguardia i no podia deixar de mencionar-lo i penjar-lo aquí. I avui que és dia de cloenda a Frankfurt, aprofito per fer-ho.

“Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.”

QUIM MONZÓ

Sense xarxa, ni temps

Escric aquestes ratlles sense saber què en sortirà. La inspiració no fa acte de presència i només tinc la sensació que escric sense una xarxa que freni la meva caiguda al buit. Només sé que les hores se’m fan curtes exprimint-ne cada minut. Diuen que el temps és or i l’encerten, doncs ningú s’escapa de reconèixer algun dia que n’hi falta. A vegades s’alia amb circumstàncies quotidianes per obligar-te a pensar en ell com una necessitat. I sovint, fent ús de la seva capacitat d’absorció, t’acosta els moments temuts amb més rapidesa, mentre que els més esperats porten a considerar-lo un cosí de l’eternitat, doncs costen d’arribar. El temps...! No deixa de meravellar-me!

The Son of Man

The Son of Man, de René Magritte (1964)

Havia nascut amb unes faccions monstruoses. Cap més part del seu cos tenia una malformació com aquella. De petit, quan els seus pares el van veure per primera vegada, van patir un atac d’espant incontrolable. El metge havia dit que el problema es devia a què la seva mare, fins i tot embarassada estant, sempre havia tingut la mania de dormir bocaterrosa. Aquella posició durant el son provocava en el fetus un encastament permanent en la paret uterina de la casa que l’albergaria durant nou mesos mentre es formava físicament. La mala fortuna el perseguia doncs, des de la seva etapa no-nata. Tan poc sortós fou, que justament la pressió que exercia el pes de la mare sobre la panxa rodona contra el matalàs, afectava el desenvolupament de la cara del petit. El nas creixia completament de costat, els ulls eren pràcticament coberts per les parpelles que només li permetien obrir-los uns tres milímetres; els llavis unes botifarres aixafades; tot el seu rostre era extremament rodó i tibat. Semblava com si tingués la cara de plastilina i algú li hagués colpejat amb una paella al bell mig d’aquella.

A la guarderia, els seus petits companys no se li acostaven perquè els feia por; per tant, amics d’aquella època no en tenia cap. A l’escola la història es repetia, encara que a mesura que tots creixien, el temor d’aquella cara fastigosa s’anava convertint en una burla contínua. La inseguretat clàssicament típica de la pubertat el van portar a acudir amb una màscara el primer dia a l’institut, on estrenaria nous companys i mestres que d’aquella manera creia que l’acceptarien millor. Allà hi va fer alguns amics, sí, però l’únic que havia aconseguit era una curiositat infinita en el significat de la careta que portava. Les preguntes no deixaven de succeïr-se. Ell les distreia amb històries sobre la bona sort que portava anar emmascarat, posant de moda a les aules aquella indumentària que a ell el salvava de l’escarni que havia patit amb anterioritat.

Semblava que per fi havia aconseguit portar una vida una mica més normal, tot i l’esclavisme de vestir-se sempre amb aquella màscara. La maleïda enveja del seu èxit, però, que sentia un dels alumnes de la seva classe, van conduir-lo una vegada més a la fatalitat. D’una estrabada mentre descansava, li arrencà aquella cobertura de la lletjor. Abans de fer-ho havia convocat tots els alumnes de l’institut al descobriment d’aquell rostre que ningú d’ells coneixia. I allà, enmig d’aquella multitud, la seva pell tornà a veure la llum; però no havia tornat sola, anava acompanyada de rialles i insults que se li clavaven com fletxes al cor accelerat per la vergonya. Apartat dels estudiants de nou, acabà els estudis en solitud i decidí fer-ho en l’ocultació de casa seva, a la seva habitació.

Intentant entendre aquell món que concebia tanta maldat, que corrompia l’home i el feia un ser pervers en tots els seus sentits; intentant esbrinar les respostes a qüestions tan naturals que l’ésser humà s’havia formulat, es va endinsar en la filosofia. Va estudiar des dels presocràtics fins als pensadors més contemporanis. Escrutinava cada detall de les seves teories per arribar a una de pròpia que conjugués totes aquelles idees. Amb els seus antecedents, va aconseguir entendre que “tot el que veiem amaga alguna cosa, i l’home sempre vol veure què s’amaga darrera el que veiem, però és impossible”. Una frase feta que li encantava pronunciar quan arribava a aquesta conclusió era la simple “la curiosidad mató al gato”.

Consagrats cinc anys a aquella missió, va trobar el millor mètode de tapar els desperfectes de la seva cara ja adulta. Cada dia es col.locaria un objecte diferent al rostre. Així, la tafaneria d’aquells que es fixaven en una poma, un préssec, la flor d’un gira-sol, la pàgina d’un llibre… es despistava. Tots volien contemplar què s’hi ocultava darrera d’aquelles coses, però no podien resistir-se a escoltar les infinites històries que s’inventava. Mai la seva vida podria ser normal, i s’hi resignava, ja que a 1964 encara no havia pres embranzida la cirurgia estètica. I, malgrat tot, era feliç.

Una proposta més de Relats Conjunts

El regal d'un nou dia

Haver d’obrir els ulls ben d’hora al matí no suposa cap plaer pels poc matiners, precisament. I avui no ha estat menys quan a les 6 del matí el despertador ha interromput els meus somnis pregonant la imperiosa necessitat d’acomplir l’obligació d’acudir a la facultat.

Tanmateix, recobrada la consciència adormida i hipnotitzada pel son, em sento recompensada pel meravellós despertar de la ciutat, la qual contemplo com paulatinament va sortint del seu letargi nocturn mentre pren embranzida per acollir el nou dia.

Els colors del cel pugnen entre ells, quants fanàtics pels seus Déus, per obrir pas al sol, que, mandrós, s’aixeca per il.luminar la nova jornada que tot just arrenca. Però no és fins més tard que saluda, ja que el seu pas és lent, com quan hom es desperta cada matí.

Les meves passes ja no sonen solitàries; ara es veuen acompanyades per les de l’estudiant, la col.legiala, l’escombriaire, el flequer... les de desenes de persones que, partíceps del naixement d’aquest nou dia, també es mouen per les obligacions que formen part de la seva rutina.

El dia ha pres vida finalment per morir en unes hores. No serà fins l’endemà quan veurà la llum el següent. Però ja no l’esperarem intranquils, doncs serà el fidel reflex de l’anterior; així és com la rutina s’emporta la màgia del dia individualment contemplat. Així és com existim arran l’hàbit, el costum, aliens al regal que suposa ser un temps més al món sensible.

EL SIGNIFICADO DE LA NOCHE, de Michael Cox

“El Significado de la Noche” és fruit de 30 anys de dedicació de Michael Cox, que s’estrena com a escriptor amb aquesta esplèndida novel.la històrica de la qual es diu que conjuga elements d’intriga com ”El Perfume”, així com la capacitat evocadora de “L’Ombra del Vent”; haver-lo inclòs a continuació de les crítques dels esmentats llibres no és pura casualitat.

El relat transcorre en l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, durant l’època victoriana que tant fascina a l’autor. Malgrat ser el primer treball de Cox, el temps consagrat a la seva realització el fan una obra mestre. I és que absolutament cada detall ha estat profundament estudiat i referenciat mitjançant notes a peu de pàgina.

La narració inclou assassinats, traicions, obsessions i amor que teixeixen conjuntament una trama elaborada amb suma precisió; prova d’això és el nombre de personatges que apareixen al llarg de les 640 pàgines del llibre. Tot i ser molts, tots i cadascun d’ells es descriuen amb admirable cura, jugant un important paper en la història. El protagonista és Edward Glyver, fill únic d’una família poc adinerada resident en una localitat petita situada a la vora del mar. El prometedor futur que somnia de petit, però, es veu truncat un bon dia a causa d’un fet que escapa a les seves mans. Empès a una existència que no l’entusiasma però amb la qual es conforma –encara que amb certes reserves-, de sobte fa troballa d’una informació que pot retornar-li el destí anys enrere anhelat. Procurar-se aquest futur de somni es converteix en una obsessiva meta que el porta a realitzar fets indesitjables motivats per l’estat d’angoixa i amargor que l’assolen.

Realment, es tracta d’una novel.la molt interessant i sorprenentment intrigant; per aquesta raó no vull revelar més sobre el contingut de l’obra. Només puc dir-vos que si us decidiu per la seva lectura, de ben segur que us captivarà.

De nou...

Ara sí. Ara sí que es pot dir que ha començat a córrer l’últim alè de la carrera, doncs és avui que hem iniciat el nou curs després de dos mesos i mig d’inactivitat a les aules de la facultat. La satisfacció regna en acabar la jornada i en pensar què promet ser aquest any i què ens depararan aquests mesos.

De nou els carrers de Barcelona de bon matí amb vianants que també veuen despuntar el dia engegant cap a la feina, el col.legi, les seves ocupacions habituals. De nou trajectes amb tren, ja sigui assegut o d’empeu, perquè la multitud torna a aplegar-se a l'estació per omplir els vagons ara que el tret de sortida ja ha estat donat a les escoles i a moltes facultats. De nou les mateixes cares a la parada de l’autobús, esperant inevitablement en hores puntes que el trànsit ens porti al nostre destí. De nou horaris d’estudiant, companyia d'amics d'estudi i professors.

Tot ha tornat en un suspir, com també s’acabarà, sense que tinguem temps d'assabentar-nos-en; no obstant, aquesta vegada en la cloenda no hi posarem un punt i a part, sinó un punt i final. Il.lusiona veure una etapa completada amb totes les obligacions que això comporta. I entristeix pensar que no ho farem més, que els cinc anys que ens semblaven tants ja són aquí. Per ara, però, ens conformarem en assaborir els últims moments que encara estan per arribar.

Colors

Quan considero que encara era petita, els colors més bàsics ja no em fascinaven per sí sols. Si a classe d’arts plàstiques s’ens proposava utilitzar les pintures “témperes” per fer algun tipus de treball, de seguida m’enfeinava a fer mescles de colors, empal.lidir aquells que trobava massa estridents amb l’objectiu d’embellir la pintura. Unes gotes de blanc o groc aconseguien l’efecte que buscava, alhora que de la barreja en naixia un nou color. Fabricar els meus propis colors m’entussiasmava. Cada un tenia un matís que el feia únic, diferent de la resta; de cap coctail de “témperes” rudimentari podia obtenir-se el mateix resultat.

El color és molt important per l’ésser humà i la seva supervivència, i per això crec que té guanyada la rellevància que se li atribueix en l’actualitat, equiparable a la que sempre ha tingut. Es coneix que l’home no començà a percebre els colors fins que no els necessità per sobreviure, per distingir els fruits madurs dels que no eren aptes pel consum. L’evolució, mare també del dit polze, convertia una necessitat en una característica a la que ja estem més que acostumats.

Que el color sigui vital a causa de la imperiosa urgència de discernir quins fruits estaven preparats per a ser ingerits, tan sols és una de les funcions que desenvolupa. La mutabilitat a la que està subjecte la Terra ha suposat que al llarg dels segles el color hagi esdevingut en una arma amb un poder indestructible, aparentment. La capacitat associativa de l’home –moltes vegades un punt feble per on se’l manipula, i d’aquí que l’hagi calificat com una arma- ha propiciat que a certs colors, els principals, se’ls identifiqui amb conceptes i matèries al nostre abast. A tall d’exemple i sense anar més lluny, el verd ens evoca la naturalesa.

Aquesta associació del color amb una realitat, ha suposat la seva introducció en camps en què aquesta facultat cognitiva involuntària es requereix per a un propòsit determinat. D’aquesta manera, els agents econòmics recorren a ella amb la finalitat d’obtenir beneficis. Ha estat qüestió de debat no fa gaire temps, si el color pot registrar-se com a marca. Entenent-se aquesta com un signe distintiu que ha de ser concret i precís per identificar una empresa determinada, sembla remot aquest plantejament, però no per això menys lògic i avantatjós. Tanmateix, la legislació en aquesta matèria ha vedat aquesta possibilitat en protecció de la competència, al.legant que aquesta es podria veure falsejada per la confusió que resultaria de l’apreciació dels colors per part del consumidor –m’agradaria veure com se les haguessin ingeniat els daltònics per distingir la “vermella ferrari” Vodafon de l’antiga Amena tenyida de verd, ara Orange. El color no és prou concret per considerar-lo capaç d’actuar com un signe distintiu i per això no pot servir com a marca, encara que sí que es permet utilitzar-lo com a tret característic de la marca d’una determinada companyia.

El sector econòmic no és l’únic que es beneficia de l’ampli ventall de colors que ens ofereix la llum. La política actual es regeix pels colors més diversos –pensar en els que vesteix cada partit no és tasca difícil-, mentre que la d’abans només contemplava dos colors, o un, el “rojo”, ja que l’altre bàndol restava indefinit. Els partits polítics assumeixen allò que es diu de “renovar-se o morir”; i és suposar, que la raó d’adoptar un color com a distintiu es redueix a l’únic objectiu d’atreure l’atenció dels electors, captar-los subsconscientment i enfortir la seva presència arreu.

De petita m’agradava jugar amb els colors, les seves tonalitats, els seus matisos. I si és cert que “el que es té del néixer, no es deixa en créixer”, en aquest sentit no dec haver canviat gaire. Quant als colors en l’àmbit de la política, tampoc em conformo amb els bàsics que se m’ofereixen. No em sento representada per cap d’ells en especial: no m’identifico concretament amb cap partit, amb cap ideologia. No puc, i tampoc vull. L’estridència dels colors, així com del seu pensament polític, m’impulsa a rebutjar a cada un dels partits com a conjunt. La llampància es tradueix en l’extremisme que mai ni he entès, ni he compartit, ni he sentit.

No obstant, no seria sincer afirmar que cap de les idees que professen les formacions polítiques diverses no les senti meves. Precisament, que comparteixi algunes teories amb alguns dels partits motiva aquest disgust per una única ideologia. Aquest és el motiu pel qual encara estic plenament còmoda experimentant amb els colors. Una barreja de groc, taronja i vermell cassen molt bé; unes gotes de verd també m’hi agraden. Ja tinc la meva pròpia ideologia, i és policromada.

Com la Maya, visc millor en un país multicolor, símbol de democràcia. Però no deixa de resultar-me molest com s’articulen els partits polítics en coalició a l’hora de governar, com d’infructuós arriba a ser el camí pactat quan juga un partidisme extrem. És innecessari recordar la problemàtica que la policromia del tripartit va generar, no?

A pesar de no encaixar en un partit, utilitzar-ho d’excusa per no exercir el dret a vot no és la solució. Ans el contrari. Segons com s’observi millor el món, cal optar per una formació política o una altra. Al.legòricament, es tractaria de col.locar-se unes ulleres amb vidres de diferents colors: vermell, verd, blau… El color amb el qual la Catalunya que es contempla s’assembla més a aquella que es desitja, el color que millor la vesteix, i el que li escau més bé, serà l’escollit. Es a dir, el partit que representi millor els interessos del Principat serà l’obsequiat amb un valuós vot que intentarà legitimar-lo per agafar amb força i decisió les brides del seu govern.

Amb això apel.lo a tots els inquiets políticament, però incòmodes en l’encasellament que suposa una ideologia donada per un partit, a practicar aquest exercici per tal de no deixar inactiu un dret polític tan recent en la història de l’Estat, inherent a la democràcia i pel qual han lluitat i mort tantes persones –que segueixen lluitant i morint en molts indrets del món. Als juganers amb els colors, jugueu-hi de veritat, sense por, amb convenciment.

Le Chat Noir

Avui mateix he descobert un blog que m'ha captivat. El que proposa Relats Conjunts és escriure un relat sobre el que ens evoca una obra d'art que escull el seu autor, una activitat a la que s'hi suma tot aquell que es decideixi a escriure. La iniciativa és molt interessant i convida a utilitzar la imaginació d'una manera diferent. El torn és de Tournée du Chat Noir, de Théophile Steinlen, amb la qual m'inicio.

Dues eternes hores de fracassat intent de descansar i la paciència se li esgota. Aquest poderós i indesitjable insomni s’està fent pròpies nits que només li pertanyen a ell, empenyent-lo a la desesperació. Nits de ment desperta, dies feixucs d’inaguantable activitat. Remeis els ha provat tots: s’ha entregat a comptar ovelles, a mirar la televisió incansable, a llegir... Però el monstre segueix impertorbable, sense previsió d’oferir treva. Res l’ajuda. Avui es proposa un nou mètode per vèncer en aquesta constant lluita per agafar el son que tant necessita; geure a la butaca expressament encarada a la finestra i observar la presència de la lluna, la vida sota la seva tènua, car il.luminadora, llum.

Des dels vidres que el separen del món exterior, les teulades més properes parlen d’una ciutat que s’adorm, fosca. El cel llueix estrellat i el silenci regna en els carrers, ben diferent dels moments en què brilla el sol. Malgrat semblar morta la ciutat en penombra, el dia tot just comença per alguns dels seus habitants: els gats. N’observa un de ben curiós a la teulada que queda just davant dels seus ulls, ennegrits per unes ulleres immenses que demostren la seva fatiga. Són tan negres com el felí que camina subtilment per les teules d’aquell teulat, posseïnt-les com un rei. Assegut ara, la seva mirada es perd en un infinit que fa hores ha deixat de ser caòtic. Es deleita observant la tranquil.litat que tant li agrada i, embriagat, acluca aquells ulls tan brillants quan res pot veure’s.

Sona el despertador i es sorprèn a ell mateix obrint per fi unes perpelles més enganxades que mai. Menys cansat que els altres dies, se sent content d’haver aconseguit unes hores de somnis. No recordava res d’aquella nit tan estranya i, descobrint-se en un altre jaç que no era el seu llit –una butaca?-, només tenia present una cosa: le chat noir. Ara es preguntava si el felí pertanyia al món del subconscient; o si realment havia estat el magestuós gat el que l’havia encisat fins entregar-se als braços de Morfeu.

La nit d’aquell dia que començava va proposar-se seguir el mateix mètode que l’havia ajudat a descansar; l’objectiu, però, era ben diferent: tractaria de mantenir-se despert fins a retrobar-se amb el seu salvador, un gest per agraïr-li la seva presència. El ritual arrenca i la meta de no tancar els ulls ni un moment el porta al son més profund. Mai més esbrinaria quin havia estat el destí del gat negre, la seva existència, si era tan sols una creació fictícia o part de la realitat. Tanmateix, havia recuperat la son i la capacitat d’adormir-se que algun dia havia perdut sense explicació.

Retorn i enyorança

A l’última la porto dins meu després d’uns dies transcorreguts massa depressa per no tornar. L’acomiadament d’ells, però, no va ser tan trist com m’esperava; la raó: un estiu que ve que promet assemblar-se força al que aviat deixarà de ser. Sí, les vacances han resultat un èxit. No podia ser menys trobant-nos en un espai tan sensacional. És per això que hem optat per repetir, si tot va bé –i toquem fusta per què així sigui-, el proper agost. D’aquí que l’adéu a aquells exclusius moments tingués un gust no tan amarg.

Retornada ja a casa, respiro renovada noves il.lusions, nous projectes que prop del mes de setembre s’han d’anar posant en marxa. La pau i la tranquil.litat inspirades encara fora han estat font de no poques reflexions que, com de costum, m’agrada plasmar aquí. Una d’elles, sense pensar que pogués repetir-se el que a les Illes Canàries, s’escau molt avui que Grècia, una de les més antigues civilitzacions que ha deixat una important empremta amb la seva cultura en el món contemporani, crema imparable i emmalaltida. Aquí la deixo.

***

Em prenc la llicència d’escriure sobre tanta cruesa. Ningú, a excepció de l’esperit d’indignació, me l’atorga. La sang em bull de pensar que pugui haver algú capaç de procedir a la crema de tantes hectàrees de bosc, un ecosistema sencer, un paratge bell, un pulmó verd. Un piròman no pot estimar-se a ell mateix quan encén quelcom fàcilment inflamable amb la única voluntat de destruir la natura, la vida. Perquè no tan sols és el bosc el que mor en tots els seus sentits com a desastre natural, sinó que també hi perden la vida persones. Moltes no moriran físicament, car sí les seves il.lusions, els seus records, els quals queden esborrats; millor dit, enterrats sota la cendra, converits en ella, com si mai haguessin existit. Ells, els que decideixen provocar un incendi deliberadament, pagaran quan la judicatura els imputi el delicte que van cometre; però, malgrat imposada la justícia, no seran mai oblidats essent presents allà on prengueren foc, allà on cremaren memòries, als cors dels que ho van perdre tot, provocant el record tan desagradable d’una tragèdia.

Un parèntesi: tancat per vacances

Les anhelades vacances ja són aquí. Ja fa uns dies que les respiro, car per Matadepera, casa meva. Toca ara fer una escapadeta d’uns dies, com sempre en algun paratge dels que ens acostumen a agradar. Port Pollença no ens veurà aquest estiu, com tampoc ho va fer l’any passat. Una llàstima no retrobar-me amb els seus carrers, les seves platges, la seva gent de tot arreu, la seva atmosfera, el seu tot, que és especial. Tot i això, les circumstàncies, que no són balderes, recomanen, a vegades, romandre més prop de casa; ara són elles les que manen i imposen escollir un altre destí.

La tranquil.litat és un factor molt important per gaudir d’un bon descans. La platja, la mar, un destí que m’embriaga. Cassant-los amdós, aquests dies fugim amb la família en un recòndit hotel a la Costa Brava. Sembla mentida que en el bullici d’una costa mediterrània com la nostra encara hi hagi espais on gaudir del paisatge martítim i l’entorn natural dels boscos que l’envolten; sembla mentida. No obstant això, encara existeixen llocs com els que buscàvem i vam trobar l’adient.

Demà, després de dies de desitjar-ho, enfilem el camí cap al nostre racó per quedar-nos-hi durant dues setmanes i una mica més. Ja en sabrem de relaxar-nos i prendre’ns la vida una mica més a poc a poc? No crec que s’oblidi, és com anar en bicicleta. Tan sols ens faltarà tenir les nostres cosetes, les enyorarem ben segur.

Per acabar d’adobar el període vacacional, de tornada una estada a la muntanya, a Andorra. El principat em porta molts records i em recarrega les energies. És per això que una dosis dels seus carrers a qualsevol estació de l’any m’és necessària.

I essent l’objectiu d’aquest agost un descans “absolut”, res millor que aparcar algunes costums que no desvinculem mai del nostre dia a dia i sovint ens mantenen més estressats del que ens pensem. Un exemple clar, les facilitats d’un portàtil i el WiFi, que no posen cap mena d’entrebanc a utilitzar una eina com l’internet, que a la vegada porten a enfeinar-se d’una o altra manera. Així doncs, el portàtil no m’acompanyarà en aquest kit-kat estival, ressentint-se així l’activitat del blog.

No abandonaré però, l’hàbit d’escriure. Seria absurd desaprofitar uns dies com els que vénen per deixar anar les paraules, l’entorn és ideal. Quan torni m’agradaria ensenyar-vos el lloc que vaig triar per aquesta comesa d’escriure i pensar, o bé trobar noves idees, qui sap. Per tant, no m’oblidaré d’emportar-me un bloc –dels materials, evidentment- i un boli, retornant als vells instruments on evocar sentiments i pensaments que em recorrin allà.

Espero que els que em llegiu o, que ja és molt, passeu per aquest calaix, també passeu unes BONES VACANCES, almenys les que teniu pensades amb tots i cadascun dels seus detalls. Disfruteu-les si les teniu i sinó, sigueu feliços en allò que feu, que és el més important.

Ens veiem a la tornada!

La màgia és possible

Envio una carta que és màgica, una carta especial. Amb ella és possible fer birgueries. Ajuda a subsanar una entrega, fora ja de termini. Havia d’arribar el dia 8 d’aquest mes que avui esgota les seves existències. Últim dia de juliol, l’agost espera per irrompre en un món que impacientment l’aguardava com el desert enyora la pluja. Última jornada d’un mes de “puesta a punto” per les vacances, d’enllestir assumptes pendents. No podent ser menys, faig el que és propi. En aquest cas, però, sense apuntalar cap obligació. Només es tracta d’un deure de l'interior, el qual desitjava complir.

Adéu senyor Piqué

Fa exactament 8 dies que el President del PP català dimitia, mitjançant una carta adreçada a Mariano Rajoy, després d’una dura tasca –i crítiques difícils d’assumir dins el seu entorn- en territori enemic del partit que representa. Josep Piqué diu adéu a la política catalana abandonant tant el Parlament, com la segona càmara espanyola.

Un home de talent que després d’estar a les files de Bandera Roja i del PSUC, ara s’acomiada de la direcció d’un partit conservador, anticatalanista, antinacionalista i liberal. L’antítesis d’una persona. Es coneix, però, que el bon polític és aquell que és capaç de defensar unes idees, siguin les que siguin. Només és necessari que les cregui i les senti seves, que formen part d’ell. I així ha viscut la política, crec, el senyor Piqué. Perquè de jove, quan un acostuma a ser més radical, combregava amb una ideologia d’esquerres. Potser aquesta posició d’aleshores era deguda a què el seu pare fós l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; se sap que hi ha edats en què un lluita per no assemblar-se als seus progenitors.

Més endavant, l’evolució que imprimeix la vida en cada persona va suposar per Piqué un pas de gegant quant a pensament polític; era llavors, el 1998, dos anys després d’haver estat nomenat Ministre d’Indústria en el Govern que dirigia Aznar, quan el català es feia militant del Partit Popular, el qual ha propiciat la seva sortida amb una traïció duta a terme per l’home que només veu àcid bòric arreu, el senyor Acebes. L’ex Ministre d’Interior del Govern de José María Aznar, filtrava a la premsa afí a les idees del partit de dreta que els canvis decidits en l’estructura del PPC suposaven una derrota de Piqué; i això va crear en Josep Piqué un sentiment d’indignació i desautorització, realçat per la no intervenció de la direcció del PP. Una mala jugada a un polític que en files d’aquest partit restava desaprofitat, essent molts els que opinen el mateix.

Daniel Sirera, el substitut de Piqué al capdavant del PP català, no crec que arribi a ser un suplent a l’alçada del Piqué persona. Les idees que ha professat fins ara semblen molt arrelades i molt poc flexibles -la seva mateixa trajectòria no en deixa dubte. Segur que el Partit Popular n’està orgullós. Tanmateix, a mi encara em distancia més d’aquesta dreta. Si ja la sentia llunyana abans, amb Piqué, ara més. Esperem que els habituals votants d’aquest partit tampoc sentin gaire simpatia pel senyor Sirera.

Estimada àvia

"Estimada àvia,

Que en fa de dies que tenia pendent aquesta carta! Que en fa de dies que no m’assisteix la inspiració per expressar els sentiments que amaga la teva única néta! Aquests dies han estat una mica desoladors: per més que la busqués, no apareixia l’espurna per començar a escriure. El pitjor, que si amb la pressió feia quatre ratlles, aquestes eren buides i massa imperfectes; tu no les mereixies.

Per què una carta per felicitar-te? La raó no és clara, simplement escric, tant se val el vehicle on instrumentar-ho. La qüestió és que tu ets de l’època de les cartes i els amors epistolars. I què millor que demostrar-te la meva estima en una d’elles ara que arribes als 74?

Setanta anys més quatre, com dirien els francesos. Uns quants més que jo. Tanmateix, tot i que la diferència d’edat entre nosaltres és patent, el teu tarannà i esperit lliure i juvenívol l’escurça i ens acosta fins a trobar-nos tan sols espaiades per l’experiència de la qual gaudeixes gràcies a la maleta que són els anys.

La nostra complicitat es manifesta en la vida diària. Prova d’això, de què ets per mi una segona mare, les nostres converses, que poden allargar-se hores i hores; mirar-nos i entendre’ns mútuament sense articular paraula.

Conservo molts records que crec mai trepitjaran zona d’oblit: aquelles tardes que, encara ben petita, frisava per fer la maleteta i venir a dormir a casa vostra; els berenars al menjador després d’un llarg dia a La Vall i La Farga abans d’anar a la Fiac, al CEM o a qualsevol altre lloc “antes” de pujar a casa, a Matadepera, en plena adolescència i efervescència d’hormones que alguna vegada havien propiciat alguna topada sense importància. Els pensaments sobre els estius a Mallorca m’acompanyen sovint quan camino per alguna platja; diumenges de família situada al voltant d’una taula parada per assaborir els teus deliciosos macarrons, una memòria més. Caps i barrets, anècdotes lèxiques... Una enumeració inacabable que no fa falta reproduir: sempre conservarem cada un d’aquests detalls en la nostra memòria; perquè ens omples a tots, amb el teu afecte i amor incondicionals, els teus consells i el teu exemple de coratge.

Una pluja dels millors desitjos en el trajecte cap als 75.

Sempre al teu costat,

La teva néta"

Tal dia com avui...

Tal dia com el d’avui naixia a Terrassa la primera i única nena d’una jove parella, ell de la ciutat natal de la seva princesa, ella de Barcelona. Poncellava una flor, petita Maria Teresa aleshores, que ompliria de felicitat la vida dels nuvis i respectius pares, germans i parents d’aquests.

Els anys han passat i avui en són ja uns quants. Tant se val la quantia, la importància rau en la seva qualitat, en com els saps i els has sabut viure cada hivern, primavera, estiu i tardor; en la manera de fer-la viure als teus, a nosaltres, a mi. Rebleixes nostre viure segon a segon, intensament; ens colmes d’alegria, d’il.lusió, d’amor, de més que encertats consells, de rialles, de bones xerrades, de còmodes silencis, de facilitats i d’infinites altres coses que impliquen que compartir la vida amb tu, al teu costat, sigui un camí ple de roses.

La parella perfecta per ballar amb la perfecció, amiga de les comoditats i la bona taula, així com també de l’ànim d’aprendre-ho tot. Una combinació que et porta a realitzar els més ambiciosos projectes amb gran èxit. Prova d’això, la teva família: pares, marit i sobretot, fills. Especialment nosaltres som la teva més magistral obra. Jo, almenys, me n'hi sento. Perquè gràcies a tu – sense desmerèixer el papà, que també és artífex amb tu – som com som, sóc com sóc i aconsegueixo arribar a ser cada vegada millor, simplement intentant seguir el teu exemple. I això, aquesta labor, tan sols s’assoleix amb amor i sacrifici, ingredients que no falten en la teva recepta per la vida, i menys pels que t’estimes.

I amb aquestes paraules sinceres, que emergeixen del meu cor i em penso que dels d’aquells altris que tant t’estimen, vull desitjar-te molta felicitat avui, demà i sempre. Moltes felicitats per encarar cada moment de la vida com ho comets, a cada edat, amb cada estat d’ànim. Moltes felicitats per ser com ets!

Meme I: Gustos Musicals

Ignoro si algú desconeix el concepte de meme però m'imagino que els poc entrats en el món dels blogs segur que no els sona gaire aquesta paraula. Fins fa ben poc, a mi també em sonava a quelcom que pugui resultar una “memez”. Però a través d’unes bones eines d’informació com Google i Wikipedia vaig resoldre l’existencial dubte: com no podia saber què era un meme?

El terme neix de Richard Dawkins, que dóna nom, d’aquesta manera, a la unitat mínima de transmissió de l’herència cultural. Últimament el fenomen meme, ben diferent de l’original, s’ha extès a la blogosfera adoptant la forma de converses o declaracions personals sobre un determinat tema que es transmeten d’un blog a un altre aconseguint una promoció dels diferents bloggers.

Recentment, el Vier de Sota un Cel tan Blau, m’ha nominat per dur a terme un meme sobre gustos musicals.

Quantitat de música a l'ordinador:
Oficialment ara tinc 463 cançons a la carpeta de música. Sembla una mica pobre, però l’ordinador és relativament nou i a part de faltar-me passar molts CDs, no he dedicat gaire temps a baixar-me’n, em posa una mica nerviosa… Prova d’això és que des que vaig estrenar el portàtil encara no he connectat l’iPod i per tant, no tinc ni l’iTunes, vergonyós. En total crec que en dec tenir unes 1000 “i pico”.

Últim CD que he comprat:
La veritat és que no me’n recordo. Si n’he comprat algun darrerament, ha estat per regalar. Per mi fa temps que no en compro: les noves tendències, el costum del MP3. Això sí, quan n’hi ha un que val molt la pena, aquell sí que l’he de fer meu.

5 cançons que escolto molt i que per mi són especials:
Aquesta secció del meme crec que és la més difícil. Hi ha moltes cançons que en diferents moments sento molt meves o especials i triar-ne cinc és una mica complicat, perquè n’estic segura que quan les hagi escollit, m’arrepentiré de no haver posat aquesta o aquella altra. Però aquí teniu el recull.

Coldplay – The Scientist. No hi ha paraules per descriure la bellesa d’aquesta cançó. De l’obra de Coldplay, és la que m’ha fet vibrar més, partint de la base que totes les d’aquesta banda m’encanten. Vaig descobrir-la a través de la pel.lícula Obsesión (Wicker Park) i dedueixo que potser el sentiment del film és el que em posa els pèls de punta en escoltar la cançó. Sigui on sigui, si sona al MP3 The Scientist, deixo tot allò que estic fent per concentrar-me en ella exclusivament.

Travis – Flowers in the Window. Alegre i romàntica. Una mescla molt bona de la banda escocesa que també m’agrada molt. Deu fer dos anys que els vaig descobrir i la seva música em transmet molt bones sensacions. Igual que amb Coldplay, en triaria moltes altres de seves, sobretot del penúltim treball: “Singles”. Estaria bé poder escoltar el seu últim release, penso que venint d’ells, val la pena. Potser compraré el CD.

Maroon5 – Must Get Out. Què dir també d’aquesta banda de L.A. El seu primer treball, “Songs About Jane”, ha estat tot un èxit i ara acaben d’estrenar el seu nou single, molt interessant. Com fins ara he anat dient de cada cançó, de Maroon5 també en triaria unes quantes. “Sunday Morning” em resulta igualment molt especial, sobretot pels càntics que hem fet amb la Núria al cotxe milers de vegades – que per cert, ara fa temps que no ho fem; un dia he de portar el CD i fer un remember.

Robbie Williams – Better Man. Un cantant la trajectòria del qual no m’ha deixat mai indiferent. Gairebé tots els seus treballs m’agraden, adoptin l’estil que adoptin. He triat aquesta cançó perquè últimament l’escolto força sovint. En ella la veu de Williams brilla i demostra la seva potencialitat. Em recorda molts matins desenvolupant la rutineta a Barcelona en un dia gris, plujós; les portes de l’autobús que s’obren, mirar per la finestra mentre avancem. La sento com una companya. És de l’àlbum “Sing when you’re winning”.

Moby – Why does my Heart feel so bad. Moltes cançons de Moby també m’agraden. Al MP3 també hi té un espai reservat. Aquesta em resulta especial pel piano, que és l’instrument que he tocat i ara tinc una mica abandonat; com m’agradaria saber-ne més!

Com us he dit, hi ha tantíssimes cançons que posaria: d’U2, Bob Marley, Dire Straits, REM, Sting, Kean, Craig David, Dover, Amaral…

Ara mateix estic escoltant: How to Save a Life – The Fray (l’hauria d’haver inclòs a la llista de les cinc?)


Les 5 persones, bloggers, a qui els passo aquest meme:

1. La Sònia, de Setembre del 85
2. La Lucy in the Sky, de Caleidoscope Eyes
3. El Xavi, d’ El Racó del Panda Vermell
4. A l’Itf i el Bachi, de Lectura Obligatòria
5. A l’Eva, del Diari de la Eva
   

Un apunt: aquest cap de setmana són les festes majors de Terrassa, Sant Cugat i Rubí. I ahir, empesa per la Marta, vam anar a veure l'"orquesta" que tocava al bressol de CiU a les 00.30. Em va agradar molt, no sé si els coneixereu. Abans tocaven a la Paloma i actualment són cada dimecres nit a Luz de Gas. Són els Hotel Cochambre (cliqueu la lletra "o" del seu logo un cop sigueu a la pàgina de presentació per tal d'accedir a la resta de la web). Gràcies Marta per haver-me'ls descobert, tot i la meva desconfiança inicial.

Final de Temporada

El període d’exàmens ha arribat avui, per fi, a l’últim capítol de la vigent quarta temporada, consumint-se amb ell les hores de claustre i nervis. Ara recorre el meu cos una sensació de llibertat, de tranquil.litat relativa.

Sento lliures cos i ment, subjectes a una absurda obligació d’estudi amb la única finalitat d’aprovar. Les coses, tanmateix, poden ser objecte de mudança si un té l’ànsia de trobar-se en un sistema diferent, fet a mida; només cal una immersió en la idea d’un aprendre el que un s’estima mercè d’una immensa avidesa de conneixements, tècnica que he intentat adoptar també aquesta vegada. Malgrat això, a vegades la manca del factor temps esdevé en una circumstància que et retorna al buit sistema predeterminat; l’espiral m’absorbia altra vegada.

Quant a la tranquil.litat, aquesta no és absoluta encara. La incertesa d’alguns resultats suposa conservar una certa angoixa.

L’acabament dels exàmens, però, no tan sols m’omple d’aquestes sensacions, sinó que em brinda altra vegada l’oportunitat de dedicació més continuada al blog. Escriure, reflexionar, sotmetre a crítica, bromejar; tot, amb els cinc sentits posats. És per mi, doncs, una gran satisfacció retrobar-me amb les paraules, els lectors, amb vosaltres… Amb mi de nou.

Polònia II

Oferta d'una segona part de "Polònia", que no té desperdici malgrat la coneguda dita "nunca segundas partes fueron mejores". Comproveu sinó les semblances de la realitat amb la paròdia de la crispació viscuda al plató del programa "Els Matins", conduït per Josep Cuní, protagonista gairebé exlusiu de l'escena. I és que no em cansaré de repetir l'excel.lència d'aquest programa humorístic, la pàgina web del qual, i d'aquí el motiu d'aquesta nova entrada, ha estat guardonada recentment.

Hores baixes o s'horabaixa?

Avui és un d’aquells dies en què un escriu per pura evasió i necessitat, sense tenir, ni saber ben bé què explicar.

M’envaeix la sensació que no he sabut aprofitar les vint-i-quatre hores que té la jornada i em fa esclatar de nervis l'absurd motiu d'aquestes hores baixes. Qui em manava embrancar-me en un petit projecte, a simple vista senzill, del qual no en tinc prou coneixements? Culpable n’ha estat, crec, l’impuls de tenir allò que es desitja amb més rapidesa; el desastre i l’incompliment de les obligacions que em corresponien, el resultat. La tossuderia de seguir intentant aconseguir el que em proposava tant sí com no, han acabat d’adobar el crispat estat d’ànim. El mal humor apareixia mica en mica minvant les meves capacitats d’atenció, que han empitjorat una tarda d’aprenentatge lingüístic. I tot i que no m’agrada exterioritzar el meu “mood”, segur que més d’un dels companys d’alemany s’hi hauran fixat. Sort, podia fer valer l’excusa “avui és dilluns”; sort que en ser el dia de la lluna, tots patim el mateix síndrome post-cap-de-setmana.

Per altra banda, una notícia sobrevinguda - encara que no inesperada -, m’ha portat a reflexionar. I és que són cada vegada més les raons que em confirmen que la societat actual ha perdut l’esma per relacionar-se personalment. O potser no és ben bé la manca d’esma la causa d’aquesta situació, sinó altres circumstàncies. El fet és que el ser humà està fracassant en les relacions interpersonals, especialment quan es tracta de la parella. Allò que apuntava en parlar dels singles, l’egoïsme que denota el seu concepte de vida, no pot observar-se des d’un prisma reduccionista. Penso, sinó, que aquesta filosofia impera en el dia a dia de les persones, en general. O és que penseu que els sentiments i els esforços de les persones per crear una vida en comú no són suficients per tirar endavant i no llançar la tovallola en qualsevol obstacle que sorgeixi en el fluir natural del viure? La pell ha esdevingut massa fina. I amb això no vull dir que la situació anterior a aquesta fos millor, no; ni una cosa, ni l’altra, doncs cap extrem no és bo.

Polònia

Com molts ja haureu descobert, nogensmenys gràcies a la imatge, la cosa va de tele. No és que el país polonès no m’interessi, ans el contrari. Tot i no haver-hi estat mai he tingut contacte amb les seves terres a través d’originaris del bressol del catolicisme més acèrrim i a través d’ells he fet descoberta d’un país molt interessant i especial. No obstant, l’Estat polonès el deixarem de banda, per ara.

El Polònia, programa conduït per Antoni Soler i cuinat pels mestres de Minoria Absoluta de Rac1 (Bruno Oro, Queco Novell, Sergi Mas, Toni Albà, Manel Lucas i molts d’altres que trobareu a la seva pàgina web), omplen els dijous vespre de la “parrilla” de tv3. Amb un humor perspicaç sobre la base de l’enrevessada política espanyola i catalana, ha sabut captar l’atenció dels televidents més variats; tant grans com petits, així com els més desinteressats per la "res publica" han reconegut en l’equip del Polònia uns grans actors que, a més de fer-los gaudir d’una bona estona, han capgirat el món de la cosa pública. L’admiració per la seva obra setmanal, però, no es redueix a persones “de a pie”, extenent-se a les capes polititzades de la societat que contínuament són objecte de paròdia en els seus satírics gags.

Àdhuc, aquest irònic programa comporta molta feina, tant per actors, els més coneguts que gaudeixen dels mèrits per sortir a la pantalla, com pels realitzadors, maquilladors, guionistes i altres que es situen al backstage. L’actualitat marca la seva ocupació i amb freqüència les grabacions són fetes al darrer moment per tal d’acollir informacions d’últim minut. Els bons resultats d’aquesta sàtira política no són fruit de la sort que certs espais de la televisió d’avui gaudeixen, sinó de l’esforç i la il.lusió de tirar endavant un projecte intel.ligent, costós i cansat. Esperem que aquesta ardua tasca no condueixi al desgast d’aquest gran equip. Gràcies a ells molts han vist despertat el seu interès per aspectes polítics i d’altres que no tenen simpatia pels homes i dones públics estan al corrent dels seus afers mentre frueixen d’una excel.lent crítica: admirable tasca d’un programa com pocs n’hi ha a la televisió dels últims anys, sí senyor!

Aquí teniu un recull dels últims gags, just després de les eleccions del passat diumenge 27 de maig.









Els vídeos són gentilesa del Blog NO Oficial del Polònia.

Singles, una nova filosofia de vida

Un prototip de single, en aquest cas d'or, seria ell, George Clooney

Avui aprofito per parlar d’una emergent i ferma categoria social que en cert punt m’esgarrifa, ja que m’inclina a pensar en l’egoïsme que domina el primer món d’aquests temps; això sí, no pretenc desmerèixer les persones que se n’hi puguin considerar, doncs d’alguna manera també em resulten atractives, ja que dediquen el seu temps lliure a cultivar cos i ment, assolint així coneixements interessants del món i les diferents cultures, tenint així molt a aportar.

Pels desconeixedors d’aquesta paraula, single designa aquell col.lectiu de persones amb una nova opció de vida, reflex de la nova societat que avui desperta. Es caracteritzen principalment perquè viuen sols, de forma independent de la seva família, independentment de tenir o no parella, i entregats plenament a una única persona: ells mateixos. Capriciosos, els agrada sortir amb amics, conèixer gent nova, viatjar sovint, estar a la última...

El mercat, que amb intel.ligència sempre cerca nous sectors de població per dur a terme la seva expansió, ha trobat en els singles uns consumidors infalibles. De gustos refinats, hedonistes i materialistes, els preus dels productes que els agrada consumir no són motiu de preocupació; un simple “ho vull” o “m’agrada” implica una autorització per gastar sense altres condicions. Òbviament, les seves rendes, provinents del treball o d’altres fonts, no les han de compartir amb ningú, ni han de destinar-les al manteniment de persones que d’ells depenguin, fet que facilita l’acumulació de capital per a satisfer necessitats pròpies, així com també plaers. Amb tot, aprofitant l’avinentesa i aconsellades per les positives xifres dels diferents estudis de mercat realitzats, les empreses cada vegada ofereixen més béns i serveis a aquestes persones.

Aquesta filosofia de vida és adoptada cada vegada per més persones, concretament un 23% dels espanyols es poden considerar singles; una mitja alta que no iguala l’europea, que encara es situa més amunt amb un 30%. Podríem dir que ser single es confirma com una tendència creixent a l’actualitat, que troba les seves arrels en un ritme de vida que els impedeix gaudir d’una situació personal estable, ja sigui emocionalment o per motius de mobilitat laboral.

Si algú està interessat en aquest modus vivendi, pot consultar el monogràfic especial que La Vanguardia ha dedicat als singles i que m’ha donat la idea per escriure en aquests dies de falta de temps de dedicació.