Suri Cruise, Lelli Kelly i el fashionisme extrem

Segurament, en veure la fotografia que presideix aquesta nova entrada pensareu que sembla mentida que cada dia les models siguin més joves i baixetes.

Deixeu-me que us corregeixi: no es tracta d'una model, i tampoc té poca alçada. Teniu davant dels vostres ulls la nena que, amb només 5 anys d'edat, s'ha convertit en un referent tant pels més petits, com pels grans (especialment, mares embogides per la moda): Suri Cruise, la filla de Tom Cruise i Katie Holmes, sobre els quals no calen presentacions.

A Estats Units, la petita de casa els Cruise és tot un fenomen. L'estilisme de la nena està marcant tendència i les nenes americanes i les seves mares no deixen d'observar-la per copiar qualsevol outfit que triï quan ha de sortir al carrer, anar a col·legi o assistir a una celebració amb els seus populars pares. Aquest que vesteix a la imatge és un dels últims, un dels que alhora ha motivat més comentaris.

La polèmica ha estat servida, no tant pel look adult de Suri, sinó més pel calçat que porta: sabates de taló. Recordem que, com dèiem, Suri Cruise té poc més de 5 anys (va néixer el 18 d'abril de 2006). Es clar que, amb un pare com Tom Cruise, que no es caracteritza per ser un home alt, quin exemple pot tenir, que es col·loca alces per estar a l'alçada de la seva senyora esposa.

És habitual que les nenes, quan som petites i veiem les nostres mares vestir-se i posar-se encara més guapes, vulguem ser com elles i vestir-nos igual. Quina nena no s'ha posat mai els salons de la seva mare, s'ha pintat els llavis carmí, posat unes arrecades de pinça ben grosses i s'ha passejat pels passadissos de casa?

Però la línia entre el jugar a ser gran i guapa i el voler-ho ser és fàcil de creuar. I Suri Cruise, o la seva irresponsable mare, es troben més enllà del joc. I el més greu de tot és que el que una nena es posi talons fora d'una estona d'esbarjo a casa o amb les amiguetes, s'ha convertit en un reclam per part no ja d'aquestes nenes que veuen la petita dels Cruise passejar-se amb salons, sinó per les mares. I a fi d'abastir aquest nou tipus de consum, les marques de calçat per a nenes ja s'han afanyat a treure models de les seves sabates amb taló. Sense anar més lluny, aquí a Catalunya aquestes ja es poden trobar de la mà de la marca Lelli Kelly.

Què li està passant a aquest món enfonsat per la crisi? Ens hem tornat bojos tots plegats? Això sembla. Que aquestes mares no pensin en les conseqüències de fer amb les seves filles el que feien amb les seves Barbies, m'ho deixa ben clar. Les nenes han de ser-ho i viure la seva infància com toca, com s'ha fet tota la vida si les circumstàncies ho han permès. Altra cosa és que un infant hagi de créixer i madurar de cop per causes alienes a ell: guerres, maltractaments, malalties, entorns familiars hostils.

D'això en parlava un article de La Vanguardia, on experts en psicologia i pedagogia advertien dels efectes d'aquest tipus d'educació (o deseducació). Certament, no sé on anirem a parar.

El "¿por qué no te callas?" de Juan Carlos I

L'AVE de la discòrdia

Estareu d’acord amb mi que el pas de l’AVE per Barcelona està causant estralls: múltiples inconvenients a la ciutadania, als indignats usuaris que a més de patir els constants retards ja existents abans de la seva arribada, ara veuen com les seves vides diàries es compliquen una mica més per arribar a la feina, portar els petits a l’escola i tornar cap a casa exhausts de la jornada; la simple quotidianitat s’ha convertit per a molts en jornades inacabables saltejades per una dosi important d’estrés. Per ells començar el dia i acabar-lo és tota una odissea.

A tot això, a més, s’hi ha de sumar la quantitat de desperfectes produïts en les diferents estacions on s’estan realitzant les obres per la seva arribada, que encara ralenteixen més el procés. Sense anar més lluny avui ha tingut lloc l’esfondrament d’aproximadament 10 metres d’andana a l’estació de Bellvitge que ha motivat la suspensió de les obres per part d’Adif; hi ha una voluntat de córrer massa per enllestir el projecte. La raó? Aspiracions de caràcter absolutament electoral que obliguen a realitzar les obres a marxes forçades. I és que Zapatero, que està perdent la poca credibilitat que ja li quedava sobretot després de la retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va fixar la data d’arribada definitiva de l’AVE el 21 de desembre amb l’única finalitat d’inaugurar el tren d’alta velocitat abans no es celebrin els comicis generals.

Entretant, el consistori barceloní posa fil a l’agulla per redreçar la situació, i buscant el concens necessari per dita comesa, els cinc grups municipals han acordat que la data d’arribada de l’AVE prevista per ZP es retardi. El pacte unànim, tanmateix, no ha pogut assolir-se quant a la demanda de la dimissió dels màxims responsables del caos de rodalies –ara i el passat estiu-: la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez i el Secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán. CIU, PPC i ERC l’han aprovada sense el vot a favor del bipartit municipal, així com també la revisió del traçat de l’AVE, molt polèmic especialment pel seu pas per sota de l’obra de Gaudí, la Sagrada Família. I és que després del cas Carmel, els polítics van amb més peus de plom que mai. Tot i així, se’ls està escapant de les mans altra vegada.

I enmig d’aquest circ es troba el traspàs del servei de Rodalies Renfe a la Generalitat, que ja s'ha afirmat inviable per la data prevista, l’1 de gener de 2008, segons paraules de Josep Lluís Carod-Rovira.

I em pregunto, com acabarà aquesta situació? Haurem de llegir i sentir als mitjans de comunicació notícies pitjors respecte aquesta crisi ferroviària? Segur que sí, perque el futur de les infraestructures de Catalunya és ara més negre que mai.

Retorn i enyorança

A l’última la porto dins meu després d’uns dies transcorreguts massa depressa per no tornar. L’acomiadament d’ells, però, no va ser tan trist com m’esperava; la raó: un estiu que ve que promet assemblar-se força al que aviat deixarà de ser. Sí, les vacances han resultat un èxit. No podia ser menys trobant-nos en un espai tan sensacional. És per això que hem optat per repetir, si tot va bé –i toquem fusta per què així sigui-, el proper agost. D’aquí que l’adéu a aquells exclusius moments tingués un gust no tan amarg.

Retornada ja a casa, respiro renovada noves il.lusions, nous projectes que prop del mes de setembre s’han d’anar posant en marxa. La pau i la tranquil.litat inspirades encara fora han estat font de no poques reflexions que, com de costum, m’agrada plasmar aquí. Una d’elles, sense pensar que pogués repetir-se el que a les Illes Canàries, s’escau molt avui que Grècia, una de les més antigues civilitzacions que ha deixat una important empremta amb la seva cultura en el món contemporani, crema imparable i emmalaltida. Aquí la deixo.

***

Em prenc la llicència d’escriure sobre tanta cruesa. Ningú, a excepció de l’esperit d’indignació, me l’atorga. La sang em bull de pensar que pugui haver algú capaç de procedir a la crema de tantes hectàrees de bosc, un ecosistema sencer, un paratge bell, un pulmó verd. Un piròman no pot estimar-se a ell mateix quan encén quelcom fàcilment inflamable amb la única voluntat de destruir la natura, la vida. Perquè no tan sols és el bosc el que mor en tots els seus sentits com a desastre natural, sinó que també hi perden la vida persones. Moltes no moriran físicament, car sí les seves il.lusions, els seus records, els quals queden esborrats; millor dit, enterrats sota la cendra, converits en ella, com si mai haguessin existit. Ells, els que decideixen provocar un incendi deliberadament, pagaran quan la judicatura els imputi el delicte que van cometre; però, malgrat imposada la justícia, no seran mai oblidats essent presents allà on prengueren foc, allà on cremaren memòries, als cors dels que ho van perdre tot, provocant el record tan desagradable d’una tragèdia.

Adéu senyor Piqué

Fa exactament 8 dies que el President del PP català dimitia, mitjançant una carta adreçada a Mariano Rajoy, després d’una dura tasca –i crítiques difícils d’assumir dins el seu entorn- en territori enemic del partit que representa. Josep Piqué diu adéu a la política catalana abandonant tant el Parlament, com la segona càmara espanyola.

Un home de talent que després d’estar a les files de Bandera Roja i del PSUC, ara s’acomiada de la direcció d’un partit conservador, anticatalanista, antinacionalista i liberal. L’antítesis d’una persona. Es coneix, però, que el bon polític és aquell que és capaç de defensar unes idees, siguin les que siguin. Només és necessari que les cregui i les senti seves, que formen part d’ell. I així ha viscut la política, crec, el senyor Piqué. Perquè de jove, quan un acostuma a ser més radical, combregava amb una ideologia d’esquerres. Potser aquesta posició d’aleshores era deguda a què el seu pare fós l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; se sap que hi ha edats en què un lluita per no assemblar-se als seus progenitors.

Més endavant, l’evolució que imprimeix la vida en cada persona va suposar per Piqué un pas de gegant quant a pensament polític; era llavors, el 1998, dos anys després d’haver estat nomenat Ministre d’Indústria en el Govern que dirigia Aznar, quan el català es feia militant del Partit Popular, el qual ha propiciat la seva sortida amb una traïció duta a terme per l’home que només veu àcid bòric arreu, el senyor Acebes. L’ex Ministre d’Interior del Govern de José María Aznar, filtrava a la premsa afí a les idees del partit de dreta que els canvis decidits en l’estructura del PPC suposaven una derrota de Piqué; i això va crear en Josep Piqué un sentiment d’indignació i desautorització, realçat per la no intervenció de la direcció del PP. Una mala jugada a un polític que en files d’aquest partit restava desaprofitat, essent molts els que opinen el mateix.

Daniel Sirera, el substitut de Piqué al capdavant del PP català, no crec que arribi a ser un suplent a l’alçada del Piqué persona. Les idees que ha professat fins ara semblen molt arrelades i molt poc flexibles -la seva mateixa trajectòria no en deixa dubte. Segur que el Partit Popular n’està orgullós. Tanmateix, a mi encara em distancia més d’aquesta dreta. Si ja la sentia llunyana abans, amb Piqué, ara més. Esperem que els habituals votants d’aquest partit tampoc sentin gaire simpatia pel senyor Sirera.

Una república bananera o una democràcia?

Dijous es produïa a València un fet més propi de república bananera que d’una democràcia europea com la nostra. I és que aquestes municipals estan resultant en un mediocre pols entre les forces polítiques principals de l’Estat: PP i PSOE. En aquesta cursa per manifestar que la legislatura dels socialistes no ha donat resultats esperançadors i convincents als ciutadans o per revalidar el triomf del 14 de març de 2004, doncs les municipals revel.len el suport ciutadà als partits com si d’una predicció de les generals es tractés, sembla que tot s’hi val.

A La Vanguàrdia llegia fa uns dies que la gran participació dels electors francesos cridats a les urnes el passat 6 de maig, d’on sortí elegit el candidat d’UMP Nicolas Sarkozy, no és sense motiu aparent. Les propostes dels diferents partits, sobretot les dels candidats a la segona volta, són riques i dirigides a finalitats realment necessàries per la ciutadania. Els francesos se senten motivats a exercir el seu dret a vot amb programes electorals que s’involucren en problemes reals. No és ideal la comparació d’unes eleccions presidencials amb unes municipals, però crec que per aquí és per on s’ha de començar.

A Espanya, però, el nivell d’ofertes dels partits es redueix a simples i trivials promeses innecessàries; i és que, com deia, tot és possible. I sinó, parlem de l’espectacle que es va viure a València, amb el que començava aquestes línies.

Bernie Ecclestone, president de Formula One Administration, assegurava que la ciutat valenciana gaudiria d’un Gran Premi de Fórmula 1 si era reelegit el President de la Generalitat, Francisco Camps. Ecclestone condicionava el contracte que faria de València seu d’un GP durant sis anys a què guanyés la candidatura del President de la Generalitat de les files del Partit Popular. Una maniobra més per aconseguir el manteniment del poder al tradicional feu del PP.

Multitud de crítiques han plogut ja sobre les paraules d’Ecclestone. Fernández De la Vega reaccionava afirmant que les declaracions eren un “insult, una falta de respecte a institucions, valencians i espanyols en general”. Segons la Vicepresidenta primera del govern espanyol, les lamentables paraules d’Ecclestone demostren una “clara falta de cultura democràtica”, apunta que “el propietari d’una empresa privada no pot anar a cap país a condicionar la voluntat democràtica dels seus ciutadans”. Personalment, no puc estar més d’acord amb la socialista.

Tampoc s’ha fet esperar l’actuació del president de FOA, que intentant rectificar puntualitava ahir que en cap moment va vincular el Gran Premi en un circuit urbà a la continuïtat de Camps a la Generalitat valenciana. Bernie Ecclestone excusà la seva desafortunada intervenció aclarant que el que va dir era que “no formalitzaria el contracte fins passades les eleccions, ja que no sabia amb qui el firmaria”. Barata esmena a la seva criticada intervenció. Val a dir que no és la primera vegada que Ecclestone protagonitza un fet d’aquesta mena. A Anglaterra va ser sonada la donació feta pel màxim responsable de la Fórmula 1 al Partit Laborista.

Infantes o princeses?

El dia 29 d’abril, a 1 dia d’acabar-se el mes, naixia la segona filla dels Prínceps d’Astúries. Aquella coneguda dita que diu que “tots els nens neixen amb una barra de pa sota el braç” no acabava d’encaixar en aquesta ocasió, com tampoc ho feia el 31 d’octubre de 2005. Igual que la infanta Leonor, Sofia no venia al món exactament amb pa, sinó acompanyada d’un debat. I és que amb el naixament de la segona filla dels Prínceps d’Astúries es reobria la qüestió sobre la successió de la Corona.

Segons l’article 57.1. del Títol II de la Constitució Espanyola “la successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, essent preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe, la persona de més edat a la de menys”. Amb aquesta clara precisió de l’automàtic criteri de successió a la Corona només poden accedir al tron les dones sempre que no tinguin germans. Així les coses, mentre la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol no sigui reformada, la successió de Leonor i de la seva germana Sofia restarà en la provisionalitat. L’explicació d’aquest fet el trobem en la situació que Espanya ha decidit fer perviure des de la Llei de Partides, vigent en tots els textos constitucionals (a excepció de l’Estatut de Bayona de 1808 i la Llei de Successió franquista de 1946) amb la conservació d’una Llei Sàlica moderada, ja que no veta absolutament la presència femenina al tron, sino que només les permet regnar en defecte d’un home.

Així doncs, la moderna Constitució de 1978 optà per conservar aquesta tradició sàlica que encara es manté avui, ja que la reforma del Títol II de la màxima norma de l’ordenament jurídic fou blindada pels set ponents constitucionals, erigint-lo com un aspecte intocable. La modificació d’aspectes sobre la Corona no és possible sense efectes col.laterals considerables. El sistema de reforma consisteix en un procés difícil de portar a terme: en primer lloc és necessària l’aprovació de la reforma per 2/3 dels membres de cada càmara, una majoria reforçada important; seguidament s’ha de procedir a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions generals, després es requereix una nova aprovació per les dues càmares amb la mateixa majoria requerida en la primera i, finalment, un referèndum nacional.

És clara la raó per la qual encara no s’ha produït la reforma d’aquest aspecte de la Constitució. Cap dels partits polítics quan arribés al govern deixaria perdre l’exercici de poder que suposa estar al capdavant de l’executiu de l’Estat, un cop l’ha assolit. Per això només seria possible realitzar la modificació de la norma fonamental en vistes a la finalització de la legislatura, i evidentment, que una majoria àmplia de les forces polítiques estiguessin d’acord en aquesta reforma. Tanmateix, dubto que en aquest sentit hi hagués cap tipus de conflicte, ja que a més de l’alt grau de concens que existeix entre les forces polítiques, després de l’aprovació de la Llei Orgànica per la Igualtat Efectiva d’Homes i Dones, que desenvolupa un dels aspectes que s’inclouen en el dret fonamental a la igualtat consagrat a l’article 14 de la Constitució, resulta absurd el manteniment d’aquesta norma discriminatòria en l’ordre de successió a la monarquia. És comprensible la dificultat de dur a terme una reforma d’aquesta rellevància, però més contradictori és el fet d’aprovar una llei com la dita i existir aquest vestigi d’èpoques en què la dona era marginada en tots els àmbits.

"Europe's living a celebration"

Avui l’Europa que començava a concebre’s l’any 1951 amb la constitució de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), sorgida de les idees de Schumman i Adenauer, inspirada en la concepció d’una Europa unida i democràtica del polític francès Jean Monnet, arriba a la cinquantena.

L’Europa cohesionada naixia un dia 25 de març de 1957 amb la firma dels Tractats de Roma, acords amb unes finalitats bàsiques d’unió, després de segles de desavinences, entre França i Alemanya. La fi de la Segona Guerra Mundial va implicar que els teòrico-polítics de l’època posessin fil a l’agulla per començar a construir la pau global mitjançant la contribució de tots els Estats. Per una banda, es formava l’ONU amb l’esperit universalista de ser reunió del conjunt de les nacions i països existents al món, prenent com a exemple el fracassat model de la Societat de Nacions nascuda després de la Primera Gran Guerra; i per altra banda sorgia, amb objectius econòmics i regionals, la Comunitat Econòmica Europea, el Mercat Comú, ja un temps més tard.

Però l’Europa de fa cinquanta anys no era la que actualment encara està dibuixant-se, el perfil dels seus inicis no té res a veure amb la complexió de l’organització supraestatal que és ara. De sis Estats que decidiren constituir aquest projecte en comú dels països del vell continent, s’ha passat a una entitat amb una identitat nacional que n’aplega ja 27, després que Rumania i Bulgària hagin acabat d’assolir les condicions per la seva adhesió.

Per Espanya, que tot just l’any 57 començava a arrencar de la postguerra i submergida en la dictadura franquista, el projecte europeu no fou una realitat fins el 12 de juny de 1985, moment en què es firmà l’Acta d’Adhesió de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea, que no entrà en vigor fins l’1 de gener de 1986, any en què també es firma l’Acta Única Europea. D’ençà, les activitats de la CE han estat múltiples, acostant els Estats les seves “policies” en els diferents àmbits: econòmic –camp en qual es concentra al principi-, monetari, de seguretat, legislatiu, polític... Els Estats ratifiquen els Tractats de Maastrich el 1992 –que motiva l’únic canvi existent fins avui a la nostra Constitució, concretament a l’article 13.2.- , d’Àmsterdam el 1997, de Niça el 2001. Després de l’innegable èxit de l’adopció de la moneda única l'any 2002 per 12 dels Estats integrants de la Unió Europea, l’Euro, s’acosten èpoques més difícils: l’any 2005 es proposa la ratificació del Tractat per la Constitució Europea adoptat pel Consell l’any anterior, la qual és rebutjada per un dels Estats clau de la Unió Europea, França, assistint a una època que ha estat anomenada “crisi constitucional”.

Malgrat aquesta situació, no podem permetre que les últimes passes donades en el camí per a la macro Europa enterboleixin una data que ha de celebrar-se pel que ha suposat pels països que conformen la UE, com per exemple Espanya.

Recull analític d'espectacles vergonyosos

Diumenge passat, coincidint amb el tercer aniversari dels atemptats terroristes de l’11-M, va tenir lloc a Madrid un acte d’homenatge a les víctimes de la deflagració i les seves conseqüències, on es va inaugurar el monument alçat en el seu record.

En un event de la seva naturalesa, de commemoració, on el silenci i la reflexió són els elements que guarneixen l’acte, hi van sobrar les vergonyoses i penoses discussions entre partidaris del Partit Popular i seguidors socialistes; tot marcat per la manifestació del dia anterior secundada pel PP. Crits i diferents disputes trencaven l’ambient de recolliment i harmonia característic en moments en què es recorda als desapareguts, en aquest cas a les vies.

Tanmateix, potser si ho pensem amb més deteniment arribarem a la conclusió que aquells fets no són més que un fidel reflex del clima de crispació que s’està vivint aquests últims mesos a Espanya.

Amb unes elccions municipals cada vegada més aprop, l’oposició del Govern central aprofita al màxim els recursos que els de ZP els serveixen en safata i, amb l’ornament de tot tipus de desqualificacions, l’ús de la crítica fàcil i destructiva –no constructiva- és cada vegada més recorrent.

La reaparició de la banda armada d’ETA amb l’explosió d’un artefacte a la recentment inaugurada T4 de l’aeroport de Barajas en què van morir dues persones, la dubtosa condemna de De Juana Chaos i la seva posterior vaga de fam han portat a l’executiu de Zapatero a atenuar la pena de 3 anys de presó de l’assassí etarra, després d’alguna concessió -no menys justa, jurídicament parlant- del poder judicial per no posar més en perill l’estabilitat del país quant a la pau pel conflicte basc. La decisió de l’executiu, concretament assumida per Pérez Rubalcaba al capdavant d’Interior, ha suposat la reobertura de ferides en les Associacions de Víctimes del Terrorisme i l’esclat de la fúria en els sectors més diversos de la població i l’opinió pública. I d’aquesta situació en treu el màxim rendiment el principal de la oposició, Mariano Rajoy.

Amb la més absoluta neutralitat i efectuant una reserva de les meves opinions personals sobre els diferents fets -ja que, tot i gaudir com a ciutadana d’un dret a la llibertat d’expressió, malhauradament mai es gaudeix d’absoluta independència a l’hora de manifestar els pensaments-, vull fer des d’aquí una crida a tots aquells que se sentin decebuts i preocupats per com funciona actualment Espanya, i de retruc el nostre país, a rebutjar manipulacions partidistes quan se’ns cridi a les urnes d’aquí a poc temps. Pensem tots que per què un país funcioni hi ha d’haver serenitat i a Espanya d’aquesta en falta molta. Precisament, diumenge a “La Vanguardia” llegia un encertat article que analitzava que si tot el succeït darrerament hagués tingut lloc en el context de la pesseta, l’economia espanyola estaria sota mínims. Per tant, donem gràcies a trobar-nos immersos ja en la zona euro, tot i que jo em pregunto: s’atrevirien els polítics a actuar d’igual manera, muntant espectacles com el viscut al Senat la setmana passada per exemple, si l’euro no fos la nostra moneda? És un apunt que sorgia d’aquell escrit. Per ara ens haurem de centrar en veure què succeeix al Congrés aquesta setmana quan Alfredo Pérez Rubalcaba comparegui per aclarir la decisió sobre De Juana.