Sóc aquí!

Aquí sóc!

Perdoneu que no m'hagi dedicat gaire a escriure darrerament. Ara es pot dir que ja ni me'n recordo de les vacances i que estic del tot endinsada a la feina. Sóc a lloc i diria que plenament organitzada.

Així doncs, val més que faci assídua l'entrada a aquest espai d'evasió, que reprengui l'escriure, la creació fora de l'àmbit laboral. Si tot va bé, em trobareu d'aquí unes hores, quan el ritme hagi afluixat.

Fins aleshores!

Vacances d'extrem: de la fresca Noruega a la calurosa Màlaga

Aquest any, l'agost (sinònim habitual de vacances) està essent un mes d'extrems. M'explico.

Fa uns dies vaig tornar de Noruega, on aconsello viatjar si es vol respirar una mica i desintoxicar-se de la calor que més que menys colpeja sempre el nostre petit país. Tenim sort que estigui banyat pel Mediterrani, però tot i això, hem de reconèixer que descansar de temperatures força extremes s'agraeix.

I és que el país nòrdic és una opció molt recomanable: a més de gaudir d'unes temperatures fresques (a vegades, fins i tot fredes, ja que vam arribar als 9ºC), si et mous descobreixes un país amb un territori preciós i molt divers. N'estic segura que a l'hivern no es pot dir el mateix, perquè tot és cobert de neu (ja des de finals d'octubre, quan comencen les primeres nevades), es clar. Però creieu-me que a l'estiu tant pots disfrutar de la platja, com de la muntanya.

Karl Johans gata, el carrer principal d'Oslo

Tinc ganes d'escriure sobre la Noruega que he conegut aquests deu dies d'agost, just després de l'atemptat a Oslo i la massacre a l'illa d'Utoya.

Flors arreu d'Oslo, recordant a les víctimes

Abans, però deixeu-me que acabi de viure aquest estiu d'extrems que us comentava. Demà marxo cap al sud ("para poder ver el norte", que diu la cançó d'un conegut anunci de cervesa): Màlaga i Sotogrande. Territori que conec poc, ja que d'Andalusia només he estat a Sevilla.

Del fred a la calor (i olé!). Quan torni us en descriuré les sensacions i les experiències viscudes.

El meu estimat Barça en una samarreta molt portable

Uns dies abans de començar les vacances i marxar cap a Noruega, em vaig enamorar d'una samarreta del Barça que Privalia oferia als seus aparadors virtuals a un preu d'escàndol.

Els que em coneixeu sabeu que el futbol és un esport que m'ha agradat sempre, ja des de ben petita; així com que el Barça és la meva passió: el club que porto al cor.

Com comprendreu, si la samarreta em va agradar i a més era del Barça, què vaig fer? No m'ho vaig pensar i la vaig encarregar. Avui ha arribat a casa i us la vull ensenyar. Eh que és mona?

Sencera 

L'etiqueta

D'aprop

L'escut del meu club

L'esquena

Jan Laporta i els seus excessos

Laporta és notícia a l'estil de Silvio Berlusconi.

Tal i com va passar quan era President del Barça i va decidir dutxar-se amb cava a la sala Luz de Gas de la ciutat comptal per celebrar la victòria del seu equip contra el Reial Madrid, ara li toca el torn al champagne francès.

Avui han sortit a la llum les fotografies del Diputat del Parlament gaudint de les vacances a alta mar, fent festes amb amics i bebent Moët & Chandon. Esperem que la semblança amb el Primer Ministre italià es limiti al gaudi de l'oci i no vagi més enllà; que el seu faire esbojarrat no contagïi els seus ideals polítics i mantingui així la condició de Diputat tota la legislatura.

Suri Cruise, Lelli Kelly i el fashionisme extrem

Segurament, en veure la fotografia que presideix aquesta nova entrada pensareu que sembla mentida que cada dia les models siguin més joves i baixetes.

Deixeu-me que us corregeixi: no es tracta d'una model, i tampoc té poca alçada. Teniu davant dels vostres ulls la nena que, amb només 5 anys d'edat, s'ha convertit en un referent tant pels més petits, com pels grans (especialment, mares embogides per la moda): Suri Cruise, la filla de Tom Cruise i Katie Holmes, sobre els quals no calen presentacions.

A Estats Units, la petita de casa els Cruise és tot un fenomen. L'estilisme de la nena està marcant tendència i les nenes americanes i les seves mares no deixen d'observar-la per copiar qualsevol outfit que triï quan ha de sortir al carrer, anar a col·legi o assistir a una celebració amb els seus populars pares. Aquest que vesteix a la imatge és un dels últims, un dels que alhora ha motivat més comentaris.

La polèmica ha estat servida, no tant pel look adult de Suri, sinó més pel calçat que porta: sabates de taló. Recordem que, com dèiem, Suri Cruise té poc més de 5 anys (va néixer el 18 d'abril de 2006). Es clar que, amb un pare com Tom Cruise, que no es caracteritza per ser un home alt, quin exemple pot tenir, que es col·loca alces per estar a l'alçada de la seva senyora esposa.

És habitual que les nenes, quan som petites i veiem les nostres mares vestir-se i posar-se encara més guapes, vulguem ser com elles i vestir-nos igual. Quina nena no s'ha posat mai els salons de la seva mare, s'ha pintat els llavis carmí, posat unes arrecades de pinça ben grosses i s'ha passejat pels passadissos de casa?

Però la línia entre el jugar a ser gran i guapa i el voler-ho ser és fàcil de creuar. I Suri Cruise, o la seva irresponsable mare, es troben més enllà del joc. I el més greu de tot és que el que una nena es posi talons fora d'una estona d'esbarjo a casa o amb les amiguetes, s'ha convertit en un reclam per part no ja d'aquestes nenes que veuen la petita dels Cruise passejar-se amb salons, sinó per les mares. I a fi d'abastir aquest nou tipus de consum, les marques de calçat per a nenes ja s'han afanyat a treure models de les seves sabates amb taló. Sense anar més lluny, aquí a Catalunya aquestes ja es poden trobar de la mà de la marca Lelli Kelly.

Què li està passant a aquest món enfonsat per la crisi? Ens hem tornat bojos tots plegats? Això sembla. Que aquestes mares no pensin en les conseqüències de fer amb les seves filles el que feien amb les seves Barbies, m'ho deixa ben clar. Les nenes han de ser-ho i viure la seva infància com toca, com s'ha fet tota la vida si les circumstàncies ho han permès. Altra cosa és que un infant hagi de créixer i madurar de cop per causes alienes a ell: guerres, maltractaments, malalties, entorns familiars hostils.

D'això en parlava un article de La Vanguardia, on experts en psicologia i pedagogia advertien dels efectes d'aquest tipus d'educació (o deseducació). Certament, no sé on anirem a parar.

L'hora de les bruixes

No sé quantes vegades he arribat a escriure sobre la nit, la son i les reflexions. Per més que passi el temps, és el tema estrella. O això, o és que sóc una mica avorrida ja que s'ha convertit en recorrent, gairebé  esdevenint un tòpic personal. Potser hauré de crear una etiqueta i tot. No ho descarto. Però què hi puc fer? Hi ha qui parla del temps que fa, com els anglesos: "-what's the weather like? -it's cloudy"; de les primeres frases que t'ensenyen a dir quan comences a aprendre l'idioma. O "my taylor is rich"; aquesta també és molt comuna (i útil per anar pel món, sobretot si et dius Francisco Camps i ets President de la Generalitat Valenciana).

Doncs bé, torna a ser de nit. He arribat a casa fa poca estona i no tinc son ("no em visita", com deia fa poc més de tres anys). Miro el rellotge i em desespero només de pensar que cada vegada em resten menys hores per descansar. I això em provoca encara més desvetlla. Suposo que hauré de fer cas de la dita que veu la nit com l'hora de les bruixes, aquella estona en què tot just s'està acabant el dia per deixar pas a un altre. No ho dic perquè me'n consideri una, de bruixa; encara que potser algú ho pensi. Sinó que és el moment del dia que em fa sentir més viva, més desperta. Ben bé com els passava a les bruixes, que agafaven la seva mobilette model balai per creuar el cel, tot deixant-se il·luminar per la llum de la lluna plena.

El cap deixa d'estar atent als múltiples assumptes de feina, amics i família, als assumptes del dia a dia. La ment es relaxa, es desentén de la rutina (o ho intenta) i, alliberada, et crea la sensació de voler-ho abastar tot i de cop. I en aquest fer i desfer van naixent pensaments: sobre el dia, el present, el passat, el futur; la vida.

I així em trobava fins fa uns instants, que m'he posat a escriure. El millor antídot contra l'insomni, sens dubte, perquè ara m'afanyo a trobar una manera ràpida d'acomiadar-me sense quedar-me amb els ulls tancats, el cap enrere, la boca oberta i les mans enganxades al teclattttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttttt

Hi tornes?

Sí. Després de donar-hi moltes i moltes voltes durant molt i molt de temps, finalment m'he decidit a tornar. Creieu-me si us dic que potser fa uns sis mesos que dia rere dia m'ho he anat plantejant.

I sabeu per què? Perquè escriure m'omplia i m'omple molt, em fa sentir molt viva. I el blog, com a complement a totes les eines socials que existeixen avui, és ideal per abocar les teves idees, pensaments, gustos, il·lusions, decepcions de forma més extensa (que els que em coneixeu sabeu que la virtut de la brevetat en mi brilla per la seva absència!).

Això sí, reprenc el camí però estrenant uns nous nom i disseny. Ara, sense perdre la identitat, ni el que havia escrit fins ara.

Espero veure-us per aquí fent-me una visita!