He tornat a néixer

Perque avui ho puc explicar.

Perque no era la meva hora.

Perque he tornat a néixer.

Tres raons, aquestes, que em porten avui a escriure una vegada més. Una vegada més que podria no existir, ja que del ser al no ser hi ha un pas que dura un suspir, un instant, una fracció de temps tan sumament curta que el meu ressentit cos s’estremeix només de pensar-hi, de veure que la vida podria haver-se esfumat sense adonar-me’n.

Sento la sang córrer per les meves venes amb més força que mai. Obro els ulls i contemplo el meu voltant donant gràcies amb un sentiment mixt: l’alegria i la tristesa emanen de mi, flueixen agafades de les mans com dues companyes inseparables. L’una sense l’altra ara no són res i ambdues defineixen el meu jo en aquestes circumstàncies.

Desperto en moviment sota un sostre de llums taronges. Un impactant soroll a ferralla em fa tornar en sí. Tanmateix, crec estar somniant. Em vesteixen milers de cristalls i miro a banda i banda intentant entendre què ha passat. Tanco els ulls cercant la possibilitat d’estar vivint en un malson; creient i desitjant trobar-me al llit de casa sento frustració en aixecar les parpelles i descobrir els meus peus tocar la realitat. Em pregunto què ha passat, on sóc. La meva memòria no reté ni un segon del llarg trajecte en cotxe. Entretant un vehicle s’atura al meu auxil·li. D’ell en baixa el meu heroi, un anònim a qui dec molt més que aquest escrit però del qual en desconec el nom, la seva vida. El shock només em va permetre atançar-li la meva mà per donar-li les gràcies. Tant de bo ara el tingués aquí per desitjar-li les millors festes i agrair-li de tot cor la seva acció.

Observo els cotxes passar, porten cares extranyes que em miren. La despullada finestra em mostra les persones que m’ajuden i em pregunten com estic. Sóc viva. No m’he mogut i és ara que m’ordenen fer-ho. Els músculs funcionen, també la raó. I un cop fora arriba el papà, que desconcertat però fort m’abraça i em consola. Tràmits i més tràmits, el fred que sembla no importar i ni una sola paraula dels meus llavis habitualment xerraires.

És hora de tornar a casa i el silenci durant el trajecte es converteix en plors de ràbia i dolor en trepitjar la llar i rebre abraçades dels meus. Ara esclaten els sentiments, després d’un “ho sento” seguit d’infinita comprensió. Ara és moment de fer balanç, entendre que segueixo aquí i necessito recuperar el meu esperit i allò que em fa enormement feliç. Per ara, però, només puc dir: GRÀCIES i HO SENTO.

Feliços 50!

50 són ja els posts que porta caminats aquest blog. I 50 petjades més esperem que pugui fer. Que res pugui impedir que, amb més o menys assiduïtat, aquest projecte, aquesta finestra al món segueixi aquest sender d'alliberament personal i de fruir narratiu. Que l'esperit crític no es perdi i la impassivitat no arribi mai. I per últim, que els que m'acompanyeu en aquesta tasca seguiu sempre aquí.

Estimada àvia

"Estimada àvia,

Que en fa de dies que tenia pendent aquesta carta! Que en fa de dies que no m’assisteix la inspiració per expressar els sentiments que amaga la teva única néta! Aquests dies han estat una mica desoladors: per més que la busqués, no apareixia l’espurna per començar a escriure. El pitjor, que si amb la pressió feia quatre ratlles, aquestes eren buides i massa imperfectes; tu no les mereixies.

Per què una carta per felicitar-te? La raó no és clara, simplement escric, tant se val el vehicle on instrumentar-ho. La qüestió és que tu ets de l’època de les cartes i els amors epistolars. I què millor que demostrar-te la meva estima en una d’elles ara que arribes als 74?

Setanta anys més quatre, com dirien els francesos. Uns quants més que jo. Tanmateix, tot i que la diferència d’edat entre nosaltres és patent, el teu tarannà i esperit lliure i juvenívol l’escurça i ens acosta fins a trobar-nos tan sols espaiades per l’experiència de la qual gaudeixes gràcies a la maleta que són els anys.

La nostra complicitat es manifesta en la vida diària. Prova d’això, de què ets per mi una segona mare, les nostres converses, que poden allargar-se hores i hores; mirar-nos i entendre’ns mútuament sense articular paraula.

Conservo molts records que crec mai trepitjaran zona d’oblit: aquelles tardes que, encara ben petita, frisava per fer la maleteta i venir a dormir a casa vostra; els berenars al menjador després d’un llarg dia a La Vall i La Farga abans d’anar a la Fiac, al CEM o a qualsevol altre lloc “antes” de pujar a casa, a Matadepera, en plena adolescència i efervescència d’hormones que alguna vegada havien propiciat alguna topada sense importància. Els pensaments sobre els estius a Mallorca m’acompanyen sovint quan camino per alguna platja; diumenges de família situada al voltant d’una taula parada per assaborir els teus deliciosos macarrons, una memòria més. Caps i barrets, anècdotes lèxiques... Una enumeració inacabable que no fa falta reproduir: sempre conservarem cada un d’aquests detalls en la nostra memòria; perquè ens omples a tots, amb el teu afecte i amor incondicionals, els teus consells i el teu exemple de coratge.

Una pluja dels millors desitjos en el trajecte cap als 75.

Sempre al teu costat,

La teva néta"

Tal dia com avui...

Tal dia com el d’avui naixia a Terrassa la primera i única nena d’una jove parella, ell de la ciutat natal de la seva princesa, ella de Barcelona. Poncellava una flor, petita Maria Teresa aleshores, que ompliria de felicitat la vida dels nuvis i respectius pares, germans i parents d’aquests.

Els anys han passat i avui en són ja uns quants. Tant se val la quantia, la importància rau en la seva qualitat, en com els saps i els has sabut viure cada hivern, primavera, estiu i tardor; en la manera de fer-la viure als teus, a nosaltres, a mi. Rebleixes nostre viure segon a segon, intensament; ens colmes d’alegria, d’il.lusió, d’amor, de més que encertats consells, de rialles, de bones xerrades, de còmodes silencis, de facilitats i d’infinites altres coses que impliquen que compartir la vida amb tu, al teu costat, sigui un camí ple de roses.

La parella perfecta per ballar amb la perfecció, amiga de les comoditats i la bona taula, així com també de l’ànim d’aprendre-ho tot. Una combinació que et porta a realitzar els més ambiciosos projectes amb gran èxit. Prova d’això, la teva família: pares, marit i sobretot, fills. Especialment nosaltres som la teva més magistral obra. Jo, almenys, me n'hi sento. Perquè gràcies a tu – sense desmerèixer el papà, que també és artífex amb tu – som com som, sóc com sóc i aconsegueixo arribar a ser cada vegada millor, simplement intentant seguir el teu exemple. I això, aquesta labor, tan sols s’assoleix amb amor i sacrifici, ingredients que no falten en la teva recepta per la vida, i menys pels que t’estimes.

I amb aquestes paraules sinceres, que emergeixen del meu cor i em penso que dels d’aquells altris que tant t’estimen, vull desitjar-te molta felicitat avui, demà i sempre. Moltes felicitats per encarar cada moment de la vida com ho comets, a cada edat, amb cada estat d’ànim. Moltes felicitats per ser com ets!

Propera parada: 80 anys

Al cap, imaginat com el bagul de la Karina, hi tinc un munt de records de nosaltres. És ben cert que la relació que ens ha unit a tu, l’avi, i a mi, la néta, ha estat sempre especial. Tinc presents tantíssimes coses que tot el que aquí evoqui serà poc. Recordo com m’explicaves els contes més variats, sorgits de la teva inquieta imaginació, amb els personatges més pintorescs; la meva afició per fer-te de perruquera i pentinar el teu cabell llis, gris: tu assegut a la butaca i jo darrera amb la pinta vermella i algun producte imaginari. La teva paciència i actitud canallera em van ensenyar a anar amb bicicleta al carrer Sant Francesc de Matadepera; sempre tu, capità, i jo, bandera, tal com fa la cançó. I en la innocència de la nena que encara era, sovint et manifestava el desig de tenir-te al meu costat sempre: “Avi, quan sigui gran i em casi ho celebrarem junts, tu hi seràs!”.

Ahir arribaves a l’avantsala dels vuitanta; 79 anys et plovien al damunt, igual que els millors desitjos d’aquells que més t’estimem. Qui ho hagués pensat aquell fatídic 24 d’agost de 2004 ? Qui més que nosaltres ha d’agraïr poder-te tenir encara aquí, gairebé tres anys més tard? Un obstacle més en aquesta carrera que és la vida, però que aquesta vegada t’afectava la salut, el més preuat que posseeix l’home per sobreviure. Ja t’havies encarat a altres dificultats, encara que a cap com aquella. Tanmateix, vas vèncer, vas decidir guanyar; i amb la victòria coneixies la vida d’una altra manera. Aquell ensurt és avui un record agredolç que fa pensar que aquests tres anys no els haguéssim tingut si no haguessis plantat cara a la malaltia com ho vas fer, caminant amb més valentia i valor que mai.

Des d’aleshores sents la set de romandre més temps aquí, al món terrenal i sensible, reflex del germà perfecte, el que alberga les idees.“Jo vull viure cent anys” vas dir aquell dia aferrant-te a la vida; no ho oblidaré mai. Gràcies a aquesta meta, a les fortes ganes de viure que t’han impulsat a pugnar contra els pitjors enemics de la vida, et tenim amb nosaltres.

Per això avui et desitgem que puguis compartir encara uns anys més amb els que tant t’estimem ; i per tots aquests anys d’amor, alegria, lluita, sacrifici... MOLTES FELICITATS!

La vida és un tango

Avui fas 87 anys, tota una fita a la que, segur, no pensaves arribar tan i tan bé, sencera i autosuficient. Ja et falta molta gent que t’estimaves però valores ser aquí, amb els teus.

És moment de fer balanç. Mires enrere i veus anys plens d’amor i felicitat. T’adones que la vida és un tango, que hem de ballar tots des que arribem al món; dançarem amb més o menys gràcia, però sempre amb il.lusió i entusiasme. Viure, sentir, gaudir... tot el què l’acompanya no es pot deixar escapar, ja que aquest ball que dura uns instants, és irrepetible. La música és la que ens ha de portar en les passes que conformen aquest exquisit balanceig, un compàs que s’identifica amb tot el que ens envolta en forma de circumstàncies durant la nostra existència.

La vida és creada per gaudir-la i aquesta, juntament amb l’encàrrec de fer-la gaudir a aquells que la disposen, és la nostra més preuada missió, una encomana que hem d’aconseguir portar a la realitat en el nostre camí.

A tu, per intentar-ho encara avui com ho has fet des dels teus primers dies, enhorabona! I no deixis mai de lluitar.